Però el més important no és la meta, sinó el camí, un llarg camí ple de infinitat de moments per recordar o per oblidar ;-) Vull donar les gràcies als meus tres companys de camí: Raül, Toni i Paco per tot el viscut i per animar-me a continuar endavant. També vull agrair especialment a l'Eric i al Seva, el super equip de suport, per cuidar-nos tan bé i estar sempre atents a tot el que ens calia. I també agrair als que ens heu donat els vostres ànims abans, durant i després de la cursa. Als que heu vingut a veure'ns durant el camí i a l'arribada. Tots els de la fot i molts més som Els veritables Nois de Can Pitiflú. Gràcies a tots!!!
Aquí podeu veure el track de les 12 primeres hores caminades. Encara no havíem arribat a Sant Llorenç Savall que és on vam dormir, pero la bateria del Forerunner ja no va donar per més.
En aquest punt va ser quan va començar a ploure cada cop més fort fins al nivell de diluvi. Això va fer acabéssim totalment xops i que arribéssim al pavelló de Sant Llorenç bastant tocats d'ànims. El pavelló semblava un camp de refugiats, però suposo que el fet de poder descansar una estona ens va fer agafar forces i refer-nos per continuar caminant al matí. Però cada cop les forces eren més justetes i al final ja era un patiment i ganes d'arribar i que s'acabes.
De tot el que vaig trobar més bestia va ser el desnivell, era un continu pujar i baixar i en alguns moment pendents bastant fortes. Realment crec que era un recorregut molt exigent i personalment jo m'hauria d'haver entrenat més. De tot se n'aprèn, no saps ben com reaccionaràs fins que t'hi trobes.
Ara que ja hem aconseguit aquest repte, tot i jurar i perjurar que no ho tornaríem a repetir en el moment que arribàvem a Monistrol. Ara venen ganes de fer coses, potser alguna cursa de muntanya, excursions,...
Crec que tornarem a sentir parlar dels Nois de Can Pitiflú... :-)
Una abraçada
