All about my Munchen...

Bé, ara ja fa més d'un mes que vaig tornar de Múnich i fa gairebé 2 mesos que no escric res en aquest bloc... Tinc oblidats als meus fans incondicionals! Que ja s'apleguen per milers, jejeje.

Després de la magnífica excursió pels alps encara ens quedava corda per moltes aventures més... Dos dies després vam anar al castell de Lluís II, anomenat Schloss Neuschwanstein.

Quatre vam ser els intrèpids excursionistes que vam visitar aquest castell de conte i els seus paratges, llacs, boscos i rius. Tot molt maco, un lloc de visita mig obligada si passes per aquestes terres de Baviera. De fet estava ple de gent! La foto del castell la vaig fer des d'un pont que hi ha a prop anomenat Marienbrücke, i en el moment de fer la foto el pont estava "a petar", quina confiança en els enginyers que van dissenyar el pont en la seva època...

Vam passar el dia fent una petita excursioneta pel bosc i de tornada pel riu on hi ha algunes cascades maques de veure. En definitiva un bon lloc per tenir un tast de com son els boscos, rius i llacs de la zona i veure un castell peculiar. Per això quan va venir la Glòria hi vam tornar. Dos setmanes més tard el paisatge estava força canviat, ja es notava l'entrada de la tardor en els colors del bosc i una mica també en la temperatura.

Va ser un dia una mica gris i amb força boira. Per sort no hi havia tanta gent al pont i no vam haver de patir per la seva robustesa. També vam fer la mateixa excursió pel bosc i pel riu amb les energies que havíem agafat el dia anterior en un sopar "bàrbar" a un lloc de cuina bàvara. Boníssim el codillo, acompanyat de la fantàstica weissbier. Vam sopar la Glòria i jo amb dos companys de feina i d'aventures, l'Ester i el Javier.

I que més vam fer... Ah sí! La volta ciclista de Munchen! Un diumenge vam anar en bicicleta pel Englischer Garten en direcció cap al nord fins sortir de Múnich i arribar a un poble proper (de cuyo nombre no puedo acordarme) on hi havia un "petit" castell i un "gran" biergarten on vam dinar. Després de dinar vam fer una siesta a la gespa del jardins del castell i quan ens vam adonar ja teníem el temps super just per arribar a tornar la bici al lloc on l'havia llogat... Després d'anar més ràpids que Indurain vam aconseguir arribar just en el moment que el de la tenda de lloguer estava tancant la persiana. Vam arribar en el temps de descompte, però vaig poder tornar la bici a temps!

Bé, en definitiva aquest més a Múnich a estat genial! Un temps per desconnectar, per aprendre, per conèixer un lloc nou, viure aventures i fer nous amics!

Moltes gràcies per tot!!! Vielen Dank und bist bald!

Mittenwald

El cap de setmana passat vaig tenir 4 dies de festa. Resulta que el dia 3 (dimarts) era el dia de la Unitat d’Alemanya i el dilluns tothom agafava pont. Primer pensava que quin pal, què faria amb 4 dies de festa,... i al final casi m’han faltat dies. No, si tot es posar-se que sempre surten coses guapes per fer.

Ara faré cinc cèntims de l’excursió que vaig fer el diumenge. Vaig anar als Alps, sí sí, heu llegit bé, als Alps (no a Queralbs). En unes 2 hores de tren arribes des de Munich als Alps. De fet es poden veure les muntanyes des de la ciutat, des de les finestres de la feina. Vam agafar un tren a Hauptbahnhof (estació central) a les 9:30 en direcció a Mittenwald, que vol dir alguna cosa semblant a ‘enmig del bosc’. La idea era fer una excursioneta fins a un cim i dinar a dalt en un refugi que hi ha. Fins aquí tot bé. La intrèpida expedició estava formada per un sevillà que treballa a la meva empresa però aquí a Munich (ell era el guia), dos xinesos i un Indi que treballen a Singapur i per un servidor (el galaico-català).

Després d’anar al punt d’informació, comprar un mapa i preguntar pels possibles camins de pujada, vam veure que teníem dos opcions: el camí recte que pujava la muntanya a sac i un una mica més llarg que feia una mica més de volta. Després de reunir el consell d’Elrond, els 2 espanyols optàvem pel camí llarg, però la part asiàtica de l’expedició va pensar que millor el camí recte, que arribaríem molt abans (primer error de la jornada...), per tant vam tirar per la drecera.

La primera part del camí era força empinada, però s’anava fent. Després d’una hora i mitja de caminar vam arribar a un petit refugi, on podríem haver dinat, però no ho vam fer (segon error del dia), perquè teníem la sensació de que havíem fet més de la meitat del camí i que en 1 o 2 hores estaríem a dalt i ja podríem dinar allà. Per això vam fer una birra per agafar forces. S’ha de dir tot, tampoc portàvem gairebé aigua ( Grossen error del puto dia), i que millor que una cervesa per treure la set...

Bé, després del refugi començava el camí més complicat. Segons nosaltres pensàvem hi havia algunes parts que calia enfilar-se una mica, però res... I va resultar el contrari, en algunes parts podies caminar, a la resta havies d’anar grimpant com un foll! Sort que a la paret hi havia de tant en tant una corda de ferro que ajudava a anar més ràpid. Increïble! El que pensàvem que farien en 1 o 2 hores es va convertir gairebé en 4... Després de perdre 1 cop el camí, després de la boira que ens va cobrir durant uns minut i que va mullar les pedres per donar emoció i d’alguna altre que segur em deixo, vam arribar al cim! A les 5 de la tarda! I a que no sabeu que, el refugi de dalt estava tancat feia una hora i ja no baixaven més telefèrics!!! Bé, doncs estàvem a uns 2300 metres, a la frontera amb Àustria i no teníem més remei que baixar caminant. Aquest cop sí, per l’altre camí, ja que la baixada per la drecera no era una opció... era un suïcidi!!!

La baixada pel camí “llarg”, era seguint una pista d’esquí (sense neu clar) i només us dic que vam trigar en baixar unes 3 hores. Fent una parada a mig camí en un altre refugi, que sí que estava obert, per beure aigua. Crec que mai he begut un aigua tan bona! Casi millor que la birra ;) Amb tot ja es feia de nit, però vam tenir la sort de arribar a una pista ample on era difícil perdre’s tot i la foscor.

I així vam arribar a l’estació de Mittenwald novament després de tota aquesta aventura. Havent menjat 4 galetes, 1 birra i una gerra d’aigua... Nens, si esteu llegint això que sapigueu que mai heu de fer això quan aneu a la muntanya, sempre cal anar preparats. Només si vas amb 2 xinesos i un indi tens alguna possibilitat de sobreviure, sinó és impossible ;) Poca conya, vam tenir molta sort de que no passes res. D’aquesta manera l’excursió ha esdevingut una de les batalletes més explicades en els últims dies. Encara riem recordant moltes de les situacions viscudes durant el dia. I he aprés una cosa, ara no surto mai de casa sense una ampolla d’aigua ;)

Properament més peripècies per Baviera.

Tschüss!

Munich i la Oktoberfest

Fa un parell de dies que estic a Munich. M'hi passaré 4 setmanes treballant a la "casa mare" de la meva empresa. I aprofitant l'ocasió, com que resulta que aquí estan de festa, m’he acostat a fer un cop d’ull a la Oktoberfest. Festa de la cervesa que se celebra a Munich a finals de setembre, com el seu nom indica...

La festa es fa en un recinte molt gran anomenat Theresienwiesen, per fer-nos una idea jo diria que es com 2 o 3 vegades el parc de la Ciutadella, tenint en compte que no soc gaire bo fent aquests càlculs. En tot el recinte hi ha com unes 14 mega-carpes (hi caben unes 1000 persones assegudes per que us feu una idea) amb taules per menjar i beure. Al mig hi ha un escenari on toquen bandes de música, llavors és quan la gent enfolleix i puja a les taules amb les seves gerres de litre a la mà per cantar i ballar. Tot un espectacle... Després a fora també hi ha taules. Ah, i només pots demanar cervesa si estàs assegut en una d’aquestes taules i no es pot sortir fora amb la gerra de beguda. Hi ha motíssima seguretat en tot el recinte.

Pels carrers que hi ha entre les “mega-carpes” hi ha paradetes de menjar, tendes de records, ... I després també hi ha una zona amb atraccions, que si una nòria, una muntanya russa, “atalaya”, el tren de la bruja, el tunel del terror, la casa del teto... en definitiva de tot.

Realment es un espectacle que s’ha de veure, no es pot explicar. Bé, ja explicaré alguna coseta més de munich durant aquests dies. Tot i que encara tinc post pendents d’aquest estiu i de l’estiu passat a Escòcia, em queden els dies d’Edinburgh. A veure ara que tindré més temps lliure (o no) els puc escriure.

Res més m’acomiado fins la propera.

Tschüss!

Cantabria infinita...

Comença la ruta pel Nord de l’Óscar i la Glòria. Ens dirigim cap a Cantabria on passarem els propers quatre dies a prop de Santander. La primera parada de la nostra ruta la fem a Pamplona, on dinem a base de “pintxos” a prop del carrer Estafeta. Després de la nostra visita fugaç seguim el viatge d’avui fins a Santander. Ens instal•lem i anem a fer un tomb per la ciutat i a descansar, que ens esperen un dies mogudets...

El primer dia teníem pensat anar als pics d’Europa, però com que ens llevem una mica tard decidim fer un canvi de plans, motivat també pels consells de l’home de la residencia on dormim (quin personatge!). És per això que anem a Suances, Santillana del Mar i Comillas. A Suences passem una bona estona voltant per les proximitats de “la playa de los locos” i per “la piedra blanca”. Realment és un lloc molt maco i no ens fa res encantar-nos una mica. A Santillana del Mar visitem els carrers principals del poble, la famosa Colegiata i el claustre romànic. I a Comillas visitem la universitat pontifícia i el “capricho” de Gaudí. A la universitat parlem amb uns agradables vilatans que amablement ens expliquen històries sobre la universitat, el marques de Comillas i moltes altres coses interessants del poble. Després de la conversa fem una reflexió... hem d’aprendre més sobre la història de la nostra ciutat...

El segon dia si que ens llevem una mica més aviat i aquest cop si que anem als pics d’Europa. Tenim ben be hora i mitja fins arribar a Fuente De. Com que volem agafar el telefèric i ens han dit que hi ha moltes cues, hi anem directament. Tot i això hem d’esperar gairebé 2 hores fins que ens toqui pujar. Aprofitem el temps per baixar fins a Espinama, comprar embotits i pa per dinar, aparcar el cotxe allà i tornar caminant fins a Fuente De (3,5 km). Fem això perquè un cop pugem amb el telefèric farem un camí de baixada que ens porta des de “El Cable” fins a Espinama, i així ja arribarem al cotxe directament. Gairebé tot el camí és una pista forestal. Són unes tres hores de camí de baixada. Val la pena fer-lo. Si podem, alguna altra vegada ens agradaria tornar per fer alguna ruta més llarga per aquestes contrades... Un cop a baix i força cansats anem fins a Potes. Després de descansar una estona a l’aparcament fem un vol pels carrers del poble i tornem novament cap a “casa”.

El tercer dia el dediquem a veure Santander, a banyar-nos a la platja del sardinero i la del Camello (quina aigua més freda!), a caminar per la platja seguint els rius de gent que fan el mateix recorregut amunt i avall. També visitem la península de la Magdalena, el Faro del cabo mayor i el centre. En definitava, un dia "tranquilet"...

El quart dia pel matí, abans de marxar fem una última visita a Santander, a la seva catedral. I a fer l'últim mega-gelat Regma. Si algún cop aneu a Santander no marxeu sense probar un gelat artesanal d'aquesta casa. Molt bons, grans i barats. Un somni fet realitat per qualsevol amant dels gelats! Sinó pregunteu-li a la Glòria.

Després d'això ja anem cap a Astúries, parant a Llanes i a Ribadesella. Deixant enrera alguns amics amb els que hem passat estones mirant el mar des del port de la ciutat...

(continuarà...)

Castellar de n'Hug

Una de les activitats que ha ocupat part de les meves vacances aquest estiu ha estat el Camp de treball de Cor Obert 3-4. Com ja fa uns quants anys anem a Castellar de n’Hug on ens acullen a la Closa. És un lloc molt especial envoltat de natura i d'una gent que et fa sentir com a casa.

Per motius de feina vaig pujar més tard, el divendres per la tarda. A Barcelona feia una calor tremenda i la temperatura anava baixant mentre m’apropava a Castellar (genial!). Tot i que la temperatura havia baixat l’acollida va ser ben càlida! No em va costar gaire entrar en el ritme del camp de treball i de seguida em vaig sentir molt a gust amb el grup.

El treball a cuina, a Closa, a feixes i a camins van ser grans moments de compartir fent pastissos, recollint fems, obrint camí, reconstruint un pont... Com em va dir el Maine tot xerrant, “la feina dignifica la persona”. Et sents realitzat i orgullós de veure la feina ben feta. Realment vam treballar molt bé, però també ens ho vam passar genial en les estones de temps lliures i activitats preparades per la casa. O llegint el llibre del cavaller de l’armadura rovellada.

N’estic ben segur que guardaré un record molt dolç d’aquest dies. Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible!!!

Una abraçada i fins aviat!

PD1: Per cert, per si algú no ho sap... Des de Castellar de n’Hug es veu el Pedraforca. Més que res per si algú no ho sabia, val? Quina gran muntanya...

PD2: Si teniu una estona podeu trobar moltes fotos del Camp de Treball a l’space de l’Uri.

La vuelta al cole

Després d’un mes d’inactivitat i de desconnexió del món digital torno amb les piles carregades! Ara tinc bastant material per fer entrades al bloc. Però anem per parts (like Jack the Ripper). En total he fet 3 setmanes de vacances. La primera va ser pel Camp de Treball de Cor Obert a Castellar de N’Hug. Després vaig treballar una setmaneta més i vaig fer 2 setmanes de vacances. Vam anar amb la Glòria a fer una ruta pel Nord: Cantàbria, Astúries i Galícia. I ara ja tornem a ser aquí, amb un munt de fotos, molts records i poques ganes de tornar a la rutina…
Durant aquests dies aniré penjant alguna cosa sobre aquestes vacances. I encara tinc pendents un parell d’episodis del viatge a Escòcia de l’any passat… Bueno, anirem poquet a poquet…

Una abraçada!

Sant Miquel del Fai

Comença el dia, són tres quarts de vuit i sona el despertador. És diumenge i fa molta mandra aixecar-se tan aviat. El paro i faig una mica la croqueta al llit. Després de parar-lo 3 cops més ja són les 8. Tot i que em costa, supero la mandra i m’aixeco. Em dutxo, preparo la bossa i surto cap l’aparcament per agafar el cotxe i recollir a la resta de gent per anar cap a Sant Miquel del Fai. A les 9:30 ja estem tots al cotxe, Isa, Glòria, Edu, Sílvia i jo mateix.

Arribem amb facilitat a Sant Miquel. La idea és fer una excursió tranquil•leta que ens porti fins uns gorgs que hi ha pel camí de Riells del Fai. El camí fa baixada, cosa que està molt bé però que ens fa pensar que a la tornada no ens semblarà tan bé ja que haurem de pujar un bon desnivell. Al final de la baixada arribem a un camí que travessa una urbanització. Agafem aquest camí cap a la dreta i anem seguint el riu Tenes buscant algun gorg on poder remullar-nos. Anem avançant i deixant enrere alguns gorgs que no ens fan gaire el pes fins arribar a un, que tot i que té una capa de vegetació per sobre, es veu prou bé.

Al principi estem sols, suposo que encara es massa aviat (tampoc tant) pels “domingueros”. Tot i això no triga en arribar gent i ens trenca una mica el rollito íntim que teníem, però que hi farem, el bosque es de todos...

Després del bany decidim anar a dinar a Riells del Fai. Desfem el camí que havien fet i travessem l’urbanització per agafar el camí que ens portarà fins el poble. Fa moltíssima calor. En arribar busquem algun lloc amb ombra per apalancar-nos. Ens instal•lem al costat de la font de la plaça de l’església i fem allà el nostre àpat.

Havent dinat i després de l’estona de fer el vago, agafem el camí de tornada. Just abans de començar la pujada fins a Sant Miquel decidim fer un últim bany per refrescar-nos i agafar energies per la pujada. Aquest cop no anem fins el gorg d’abans, ens fiquem al riu al primer gorg que resulta ser força més gran que el d’abans. Aquest és el lloc en el que la Glòria s’havia banyat feia uns anys. És una bassa força gran i es pot saltar des d’una pedra i fins i tot des de la branca d’un arbre que té com uns esgraons per pujar-hi. A part està ple de gent, tots els “nengs” de la contrada venen a banyar-se i tot està bastant brut. És una llàstima que la gent sigui tan “guarra” de vegades. Trobem vidres de Xibeca trencada, llaunes, bosses de plàstic...

Amb les piles carregades després del bany ens disposem a fer la pujada fins a Sant Miquel. Amb la calor que fa casi morim en el intent. Però aconseguim arribar a dalt. I aquí ve on ens plantegem la pregunta: què ets capaç de fer si tens molta calor? Veiem un canal d’aigua i comencem refrescant-nos la cara, per després ficar el cap i estirar-nos d’esquena dins de l’aigua. Crec que ens va faltar poc per banyar-nos dins del canal... On estan els teus límits? Jejeje... Bé, una imatge val més que mil paraules.

Tots mullats i frescos, fiquem tovalloles al cotxe i tornem cap a Barcelona. Ha estat un dia genial. Ens ho hem passat molt bé tots junts. Aquesta ha estat la primera sortida del grup de joves de Sants. I estic segur que serà la primera de moltes que estan per venir! Gracies a tots perquè em feu sentir molt bé al vostre costat!

Una abraçada i fins la propera!

PD: Totes les fotos de l'excursió a flickr

Diumenge Fotogràfic i altres festes de guardar...

El passat diumenge 9 de juliol vaig participar al concurs fotogràfic organitzat per Nikon-HP. És un dia en que la densitat de fotògrafs frikis augmenta en gran mesura. I arriba al seu punt més àlgid a les 11:30 en la concentració a la plaça Sant Jaume on s'ha de fer la fotografia obligatòria del concurs. Allà és on el nostre amic Joan Clos "Bandame" fa el "paripé" i fa el discurset enorgullint-se de que Barcelona sigui una de les ciutats més fotografiada, i bla bla bla... Després dels formalismes van fer un espectacle de teatre al carrer amb una cavall gegant que venia d'Igualada. Va estar bé, tot i que crec que es va gastar una mica el cavall de ser tan fotografiat. Fent un càlcul ràpid, 5.000 persones amb càmeres digitals x 50 fotos cadascú fan un total de 250.000 fotillos per dir un número...

Després d'això ja no vaig fer moltes més fotos, perquè havia de marxar a l'aniversari de boda de la meva germana. Ja fa 10 anys que es va casar... el temps passa molt ràpid! L'altre dia parlant amb un bon amic, en Quique, ens adonavem de que ens fem grans i que ja es comença a notar... S'apropa una nova xifra a la nostra edat, el 3

Però d'això ja fa més d'una setmana, que ha passat força ràpid. I ja ha passat un nou cap de setmana, en el vaig participar en una altre concurs, aquest cop culinari... Vam anar a Montornes del Valles convidats pel Raül i la Noe a fer un soparet i "unas risas". Ens ho vam passar bé. Per més informació: I Concurs culinari Montornesa'm

A veure quin serà el proper concurs... El de aguantar m...

Una abraçada!

Nota aclaratoria: Tot i que encara vaig fent posts del viatge a escòcia, el vam fer l'any passat a l'agost. Encara queden 3 o 4 posts del dies que vam passar a Edinburg i l'ultim dia a Glasgow. Un cop acabat potser faig un llibre ;-) jejeje

Escòcia (VIII) Oban - Edinburgh

La nostre ruta per terres d’Escòcia està arribant a la seva fi. Avui farem el nostre últim trajecte amb la furgo per arribar a Edinburg, on passarem els tres propers dies.

Fem un esmorzar a l’alberg d’Oban i carreguem totes les nostres coses a la furgo pel seu últim viatge. Ja ho tenim tot llest per marxar, però tenim una última cosa a fer abans. No podem marxar sense abans visitar una destil•leria de whisky, aquesta beguda celta anomenada en gaèlic uisge beatha, que vol dir "aigua de vida". I precisament a Oban hi ha una petita destil•leria. Ens dirigim cap allà per fer la visita. Comprem els tiquets però ens hem d'esperar una estona fins que sigui l'hora i aprofitem el temps per fer una última passejada pel port d'Oban.

Arriba l’hora de la visita i entrem amb tot el grup. Ens expliquen tot els procés d’elaboració i ens ensenyen on es fa cada cosa. Al final de tot hi ha una degustació del whisky Oban, una bona manera de esmorzar amb un “lingotazo” d’aigua de vida...

Ens fiquem a la furgo i ens dirigim cap a Edinburg, però com que es força tard fem una parada per dinar a Stirling, que ens pilla de camí i com que ja ens ho coneixem sabem on podem fer unes hamburgueses a bon preu. També aprofitem per fer algunes compres pel sopar.

Un cop dinats tornem a agafar la furgo i ens dirigim cap a Forth, la idea es entrar a Edinburg pel pont de la baïa de Forth i veure així aquest pont i el del ferrocarril que està just al costat. Tot buscant un lloc per poder parar i veure els dos ponts ens vam mig perdre i vam anar a parar a una urbanització pija on ens vam trobar aparcat el cotxe de la barbie... I ha gent per tot...

Com que no vam trobar el lloc de parada ja ens dirigirem cap a l’alberg, Caledonian Backpackers. No ens va costar gaire trobar-lo. Era un mega-alberg amb un bareto a dins i un estil una mica “yonki”, per definir-lo amb una paraula. Ens vam instal•lar en una habitació de 20 persones i vam fer un cop d’ull a les zones comuns, cuina, lavabos,...

Un cop instal•lats teníem una cosa a fer, tornar la furgo abans que tanquessin l’oficina de National. Aquí comença el “caledonian rally in Edinburgh”. Anavem justos de temps i, com sempre passa quan et falta temps, ens vam perdre. Però no una vegada, ni dos, ja no recordo les voltes que vam donar i les “pirules” que vam fer. Girs prohibits, canvis de sentit prohibits,... tot sigui per arribar a l’hora. Finalment vam trobar l’oficina per tornar el Opel Zafira que ens havia acompanyat tots aquests dies. I el noi de National es va començar a mirar la furgo i va trobar una rallada, que nosaltres no havien vist, i que va fer que no ens tornessin la fiança. Això si que va ser una rallada! Suposo que com que som guiris ens les foten com poden. Sort que fam fer l’opció de reduir la fiança pagant una mica més al principi.

Ara ja som peatons, els propers dies els passarem aquí aprofitant que hi ha un munt d’actes a la ciutat pel festival de teatre, el fringe.

Per la nit vam fer una passejada per la ciutat, fins la Royal Mile. I a descansar que després de tots aquests dies voltant per tota escòcia ens mereixem un petit descans. Mentre passejavem vaig rebre un missatge amb una trucada perduda. Sabeu d’on era? De l’alberg de Glasgow (veure Episodi II), guarida del PHM. Que voldran? Hauran trobat la bossa? Tot això i molt més als propers episodis del viatge a Escòcia...