27 octubre 2013

Reflexions sobre un centre comercial

Farà uns 4 anys a Asunción (Paraguai) vam entrar a un centre comercial, i recordo que vaig pensar que no era gaire diferent als centres comercials que tenim aquí, ni a altres centres comercials que he vist en altres països europeus. Avui al veure l'inici del programa Salvados he recordat aquesta idea... No hi ha res més estèril i globalitzat que un centre comercial, que ens ven una realitat que no és la nostra.
A vegades quan entro al Gran Via 2 o a l'Splau imagino, com si fos dins d'una peli de ficció, que al sortir del centre comercial no estic a Barcelona i he tornat a Asunción o qualsevol altre país... Imagino que per algun estrany fenomen he perdut la noció del temps i de l'espai i estic perdut...
I llavors penso, potser no és una peli de ficció... Potser estic perdut en aquest metafòric centre comercial del principi del Salvados i ha arribat el moment de sortir fora... #lavidasigueigual
Paranoies que em venen al cap i tenia ganes d'escriure en algun lloc. I he pensat que aquest bloc era un bon lloc.
Si no has vist el programa, el pot veure aquí


24 maig 2013

Reflexions POST-maratonianes

Han passat ja 2 mesos des de que vaig acabar la marató... Sí, sí, sembla mentida però he fet una marató! Un dels reptes que m'havia plantejat per aquest any assolit. I ara què? Doncs ara toca descansar, recuperar-se, agafar forces i tornar a plantejar-se nous reptes de cara a l'any vinent. Avui mateix m'he apuntat a la Behobia, un gran clàssic! Ja em vaig apuntar a la Matagalls i aviat m'apuntaré a la 5 Cims també. Tinc ganes de fer alguna cursa de muntanya abans de l'estiu, i de plantejar escapades muntanyenques per fer alguns cims... Tot això sense estressar-se, gaudint del temps, de la gent, de la natura. Anar fent.

Però tornant a la marató...  No faré una crònica de tota la cursa perquè seria molt llarg, recordeu que em vaig passar 5 hores i 24 minuts! Però si que vull fer un recull de sentiments, de sensacions. Des de el moment de llevar-me abans de les 6 del matí per menjar un pastis energètic amb infinits nervis a la panxa, fins el moment de creuar la línia de meta arropat per totes les persones que em animar durant la cursa, amb un nus la panxa i emocionat per la fita aconseguida.

Tinc molt presents tots i cadascun dels moments en que em vaig anar trobant amb vosaltres. Moments esperats amb gent que ja havíem quedat i moments sorpresa que donaven una dosi extra d'energia. Per això vull donar les gràcies al Raül, al Pau i al Marc tot i que no ens vam trobar al principi de la cursa perquè feia tard, us tenia presents per compartir el repte amb mi, cadascú al seu nivell ;-) Gràcies al Jordi Mascarell amb qui casualment vam compartir el primer quilòmetre. Mil gràcies als canpitufleros Paco, Eric, Pili, Glòria que encara em vau veure fresc al km 16. Genial la trobada sorpresa amb el David Codina i en Dani Gadea al principi de la Meridiana on les forces començaven a fer fallida i el cap començava a pensar en una retirada. Sort de la Glòria que em va recollir quan estava a la meitat i em va acompanyar durant el quilòmetres més crítics, dir només gràcies és poc! I sort del Poti, la Eva i el Javi que van ser una altra dosi d'energia arribant a Glòries i cridant el meu nom per megafonia!! jejeje I infinites gràcies a l'Eric que em va fer de llebre els últims 10, on ja caminava i corria a estones. Gran generació del 78 creuant la línia de meta! Enormes tots els que estàveu de nou a la meta esperant i aplaudint!! GRÀCIES a TOTS!

I per últim vull compartir de nou aquest vídeo, que és de la marató del 2012 però m'emociona un munt cada cop que el veig. Suposo que també per la música que barrejada amb les imatges es brutal.


Barcelona Marathon 2012 from Lluís Camell on Vimeo.

Keep your head up! Keep your hard strong!
Keep your mind set. Keep your hair long...


12 març 2013

Reflexions pre-maratonianes

El proper diumenge 17 de març intentaré fer la meva primera marató a Barcelona. Dic intentaré, perquè no les tinc totes amb mi de ser capaç de recórrer el 42 km i 195m però ho intentaré. No he entrenat suficient per varies raons, entre d'altres el constipat  que vaig agafar al desembre i que m'ha acompanyat tot l'hivern. Deu ser que m'ha agafat carinyo... I ha anat per diferents fases, afonia, tos, mocs, tos, mocs,... Últimament també he tingut molèsties al tibial posterior i a les lumbars. Vamos, que estic a tope ;-)

Però bueno, les coses són con són i s'acosta el dia de la marató i jo tinc aquestes cartes i decideixo jugar la partida i amb il·lussió. Diuen que una de les qualitats que tinc és el cap, que sóc capaç d'aguantar-ho, que sóc un dièsel que va fent poc a poc. Doncs a veure si això juga al meu favor aquest diumenge.

L'altre dia vaig ser capaç de fer els 30km de la maratest i tampoc estava gaire segur de fer-ho. Ara només cal fer 12km més :-) Com diu l'amic Kilian:
Ningú ens va dir que hi anéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis. Que si no somiem, estem morts...
Per tant, als seus 35 anys aquest noi de Can Pitiflú intentarà fer la 35ena edició de la marató de Barcelona 2013. Així que si estas per Barcelona aquest diumenge i no tens plans... pots sortir a animar! Perquè de ben segur que necessitaré molts ànims!!

Aquest es el recorregut

Fins diumenge!



13 octubre 2012

Reptes

Què és un repte? Segons el diccionari.cat:

[s. XV; de reptar1]

m 1 Reprensió severa.

2 Acció de provocar algú a un combat, un duel, etc.

3 Objectiu difícil que constitueix un estímul i un desafiament per a qui se'l proposa.

Penso que em quedo amb la tercera definició! Per mi un repte és un objectiu que et marques i que il·lusiona poder assolir-lo, però no és fàcil i suposarà un esforç. I has de ser conscient que és possible que no ho aconsegueixis, però no per això deixaràs de somiar i tornar-ho a intentar més endavant.
 
Per aquest nou curs, a nivell personal, m'he plantejat 3 reptes: 
  1. Fer la Matagalls-Montserrat
  2. Millorar el temps a Behobia-San Sebastian
  3. Fer la Marató de BCN

El primer ja l'he aconseguit. El cap de setmana del 15/16 de setembre vaig aconseguir recórrer els 84 quilòmetres que hi ha des de Coll Formic a Montserrat, després de 21h 40min. No va ser gens fàcil, ja havia recorregut distàncies més llargues a les 2 últimes Trailwalkers, però aquest cop hi havia una diferència, aquest cop no pararíem a descansar per la nit i no tindríem en els punts de control un equip de suport per donar-nos força i energies per continuar. I creieu-me que això és el que més es troba a faltar. Perquè tot i tenir la sort de no patir cap problema físic que no et permeti continuar, arriba un moment que estas cansat i continuar comença a ser més un tema de cap i tenir persones que t'animen a continuar és millor que cap gel de isostar o cap barreta energètica. Però tot i no veure-us durant els recorregut molts em vau trucar o em vau enviar missatges d'ànim que em van ajudar a tirar endavant.
 
Un altre cosa que també afegia dificultat a la Matagalls en comparació amb la primera Trailwalker, era la última pujada fins al monestir. Quan ja portes 80 quilòmetres a les cames aquesta pujada és matadora. Però si arribes a Monistrol sigui com sigui has de pujar. Ara que ja ho he fet puc dir que tot i que sigui dura aquesta ultima part de pujada, la primera Trailwalker va ser més dura que la Matagalls, més desnivell i més llarga i vaig arribar molt més trinxat que aquest any.


Ara, un cop feta la Matagalls i abans del gran repte que suposa la Marató, el proper és la Behobia. Aquest any serà la quarta vegada que participo en aquest clàssic, i el millor temps el vaig fer l'any 2009 amb 2:03:43. L'objectiu és intentar millorar aquest temps, tot i que no estic entrenant prou i només queda un mes per la cursa! No estic segur d'aconseguir-ho però ho intentaré, això sí, gaudint de la cursa. L'any passat, per la calor i la falta d'aigua ho vaig passar força malament i no vaig poder viure l'ambient. Aquest any espero estar millor!
 
I Això és tot per ara. Amb aquesta excusa d'explicar el meus reptes intento retornar a escriure en el bloc per enèsima vegada ;-)

Ah! I demà farem la 5 cims 5 horitzons al Montseny. Una marxa de 42 quilòmetres que ja vam fer l'any passat. Per aquesta no em plantejo cap repte, només acabar-la i gaudir del camí i de la companyia :-)


13 maig 2012

Can Pitiflú existeix! Jo l'he vist!

Ho hem tornat a fer! Els nois de Can Pitiflú hem aconseguit de nou el repte de caminar 100 quilòmetres en menys de 32 hores a la Intermon Oxfam Trailwalker 2012. Aquest cop des d'Olot a Sant Feliu de Guíxols seguint la via verda del Carrilet, un camí molt més planer que el de l'any passat però mai s'ha de subestimar la distància... 100 quilòmetres són 100 quilòmetres.
L'equip a l'arribada a Sant Feliu de Guíxols
Per tal de fer caliu i començar a fer ambient vam pujar el divendres a dormir al costat d'Olot, a la casa de colònies de Les Preses, juntament amb els GERAC, equip germà. Allà vam compartir la taula tot sopant i les il·lusións i inquietud de cara a l'endemà. Després de dormir en matalàs de viscolatex (loscojones) i compartir un esmorzar amb altres equips que també dormien a la casa, ens vam dirigir cap a Olot per començar l'aventura. Nervis, ganes de començar i una gentada a la sortida. A les 11 sona el tret de sortida i a caminar! Al principi el camí semblava una autèntica romeria i el primer avituallament semblaven les rebaixes amb gent per tot arreu intentant agafar xocolata, fruita o aigua. Poc a por el grup es va estirant i els quilòmetres van caient, més ràpid al principi que no pas al vespre per arribar a a Cassà de la Selva. En resum el camí el vam recórrer tots 4 sense gaires problemes, cames carregades, algunes ampolles i dolors de genolls, però res que no ens permetés arribar força sencers a la meta. Aquí podeu veure el camí i els ritmes que vam portar:


La meta és important, i el camí encarà ho és més, però el més important durant el camí son les persones que vas trobant i el que comparteixes amb elles, i per això vull donar gràcies...

Gràcies Raül, Paco, i Seva per caminar amb mi aquests 100 km. Per les estones que hem rigut (doggy, dameunpitigordo, koala,..), que hem intentat arreglar el món, o quan simplement hem caminant en silenci els uns al costat dels altres.
Gràcies Toni i Eric per cuidar-nos tant, pel vostre servei, per estar sempre atents al que necessitàvem i per les birres fredes ;-)
Gràcies GERAC: Pau, Marc, Reno, Toni, Miki, Edu, Galli, Lenka... per les estones compartides, riures, walkingdead i per ser una mica folls com nosaltres (o potser més) i apuntar-vos a aquesta aventura.
Gràcies Glòria, Isa, Maya per pujar diumenge al matí i caminar una estona amb nosaltres. Ens vau donar energies renovades. I gràcies Pili i Noe per animar-nos des de la distància també!

I un GRÀCIES molt especial al Valerià per venir a veure'ns a Girona i compartir l'estona del sopar amb nosaltres. Va ser un moment una mica màgic quan tot parlant de la cursa vas veure el nom de l'equip al dorsal i a les samarretes: Els nois de Can Pitiflú! i vas dir, el Maine deu estar rient ara mateix... I així el recordo sempre, rient, explicant un acudit, fent alguna broma, dient ei ei o fregant les mans. Perquè Can Pitiflú existeix! Jo l'he vist!

Gràcies a tots!

11 abril 2012

Música i sentiments

La música és un llenguatge que ens permet transmetre sentiments d'una manera especial. Hi ha cançons que ens recorden moments de la nostra vida, cançons que ens fan sentir alegres, tristos, emocionats, vius...

Aquests dies he estat a la Pasqua de les Avellanes on la música és un catalitzador de la vivència. Hi ha persones que transmeten molts sentiment al cantar una cançó. És com si s'establis una connexió. Crec que és perquè el llenguatge musical d'alguna manera està més connectat als nostres sentiments. Almenys amb el meu cas, crec que amb la musica no tinc totes les barreres que normalment fiquem quan parlem, o quan intentem expressar els nostres sentiment amb paraules. La música surt més de dins, sense filtres. I això ens fa més autèntics.

Aquests dies de Pasqua pensant en el ARA (Apassionar-se, Resistir, Actuar) veia que em costa veure les coses que m'apassionen. Em costa connectar amb els sentiments, sóc lent. Però ARA penso que la música és una d'elles. I durant uns quants anys he compartit aquesta passió amb moltes persones a Cançó Resposta, Pasqua, Cor Obert,...

Penso que potser hauria de trobar una manera de potenciar aquesta comunicació musical, ja que crec que em fa sentir mes viu... Serà qüestió de comprar un ukelele ;-)