31 de desembre 2012
13 d’octubre 2012
Reptes
Què és un repte? Segons el diccionari.cat:
Penso que em quedo amb la tercera definició! Per mi un repte és un objectiu que et marques i que il·lusiona poder assolir-lo, però no és fàcil i suposarà un esforç. I has de ser conscient que és possible que no ho aconsegueixis, però no per això deixaràs de somiar i tornar-ho a intentar més endavant.
Per aquest nou curs, a nivell personal, m'he plantejat 3 reptes:
El primer ja l'he aconseguit. El cap de setmana del 15/16 de setembre vaig aconseguir recórrer els 84 quilòmetres que hi ha des de Coll Formic a Montserrat, després de 21h 40min. No va ser gens fàcil, ja havia recorregut distàncies més llargues a les 2 últimes Trailwalkers, però aquest cop hi havia una diferència, aquest cop no pararíem a descansar per la nit i no tindríem en els punts de control un equip de suport per donar-nos força i energies per continuar. I creieu-me que això és el que més es troba a faltar. Perquè tot i tenir la sort de no patir cap problema físic que no et permeti continuar, arriba un moment que estas cansat i continuar comença a ser més un tema de cap i tenir persones que t'animen a continuar és millor que cap gel de isostar o cap barreta energètica. Però tot i no veure-us durant els recorregut molts em vau trucar o em vau enviar missatges d'ànim que em van ajudar a tirar endavant.
Un altre cosa que també afegia dificultat a la Matagalls en comparació amb la primera Trailwalker, era la última pujada fins al monestir. Quan ja portes 80 quilòmetres a les cames aquesta pujada és matadora. Però si arribes a Monistrol sigui com sigui has de pujar. Ara que ja ho he fet puc dir que tot i que sigui dura aquesta ultima part de pujada, la primera Trailwalker va ser més dura que la Matagalls, més desnivell i més llarga i vaig arribar molt més trinxat que aquest any.
Ara, un cop feta la Matagalls i abans del gran repte que suposa la Marató, el proper és la Behobia. Aquest any serà la quarta vegada que participo en aquest clàssic, i el millor temps el vaig fer l'any 2009 amb 2:03:43. L'objectiu és intentar millorar aquest temps, tot i que no estic entrenant prou i només queda un mes per la cursa! No estic segur d'aconseguir-ho però ho intentaré, això sí, gaudint de la cursa. L'any passat, per la calor i la falta d'aigua ho vaig passar força malament i no vaig poder viure l'ambient. Aquest any espero estar millor!
I Això és tot per ara. Amb aquesta excusa d'explicar el meus reptes intento retornar a escriure en el bloc per enèsima vegada ;-)
Ah! I demà farem la 5 cims 5 horitzons al Montseny. Una marxa de 42 quilòmetres que ja vam fer l'any passat. Per aquesta no em plantejo cap repte, només acabar-la i gaudir del camí i de la companyia :-)
| [s. XV; de reptar1] | ||
m 1 Reprensió severa. | ||
2 Acció de provocar algú a un combat, un duel, etc. | ||
3 Objectiu difícil que constitueix un estímul i un desafiament per a qui se'l proposa. | ||
Penso que em quedo amb la tercera definició! Per mi un repte és un objectiu que et marques i que il·lusiona poder assolir-lo, però no és fàcil i suposarà un esforç. I has de ser conscient que és possible que no ho aconsegueixis, però no per això deixaràs de somiar i tornar-ho a intentar més endavant.
Per aquest nou curs, a nivell personal, m'he plantejat 3 reptes:
- Fer la Matagalls-Montserrat
- Millorar el temps a Behobia-San Sebastian
- Fer la Marató de BCN
El primer ja l'he aconseguit. El cap de setmana del 15/16 de setembre vaig aconseguir recórrer els 84 quilòmetres que hi ha des de Coll Formic a Montserrat, després de 21h 40min. No va ser gens fàcil, ja havia recorregut distàncies més llargues a les 2 últimes Trailwalkers, però aquest cop hi havia una diferència, aquest cop no pararíem a descansar per la nit i no tindríem en els punts de control un equip de suport per donar-nos força i energies per continuar. I creieu-me que això és el que més es troba a faltar. Perquè tot i tenir la sort de no patir cap problema físic que no et permeti continuar, arriba un moment que estas cansat i continuar comença a ser més un tema de cap i tenir persones que t'animen a continuar és millor que cap gel de isostar o cap barreta energètica. Però tot i no veure-us durant els recorregut molts em vau trucar o em vau enviar missatges d'ànim que em van ajudar a tirar endavant.
Un altre cosa que també afegia dificultat a la Matagalls en comparació amb la primera Trailwalker, era la última pujada fins al monestir. Quan ja portes 80 quilòmetres a les cames aquesta pujada és matadora. Però si arribes a Monistrol sigui com sigui has de pujar. Ara que ja ho he fet puc dir que tot i que sigui dura aquesta ultima part de pujada, la primera Trailwalker va ser més dura que la Matagalls, més desnivell i més llarga i vaig arribar molt més trinxat que aquest any.
Ara, un cop feta la Matagalls i abans del gran repte que suposa la Marató, el proper és la Behobia. Aquest any serà la quarta vegada que participo en aquest clàssic, i el millor temps el vaig fer l'any 2009 amb 2:03:43. L'objectiu és intentar millorar aquest temps, tot i que no estic entrenant prou i només queda un mes per la cursa! No estic segur d'aconseguir-ho però ho intentaré, això sí, gaudint de la cursa. L'any passat, per la calor i la falta d'aigua ho vaig passar força malament i no vaig poder viure l'ambient. Aquest any espero estar millor!
I Això és tot per ara. Amb aquesta excusa d'explicar el meus reptes intento retornar a escriure en el bloc per enèsima vegada ;-)
Ah! I demà farem la 5 cims 5 horitzons al Montseny. Una marxa de 42 quilòmetres que ja vam fer l'any passat. Per aquesta no em plantejo cap repte, només acabar-la i gaudir del camí i de la companyia :-)
13 de maig 2012
Can Pitiflú existeix! Jo l'he vist!
Ho hem tornat a fer! Els nois de Can Pitiflú hem aconseguit de nou el repte de caminar 100 quilòmetres en menys de 32 hores a la Intermon Oxfam Trailwalker 2012. Aquest cop des d'Olot a Sant Feliu de Guíxols seguint la via verda del Carrilet, un camí molt més planer que el de l'any passat però mai s'ha de subestimar la distància... 100 quilòmetres són 100 quilòmetres.
Per tal de fer caliu i començar a fer ambient vam pujar el divendres a dormir al costat d'Olot, a la casa de colònies de Les Preses, juntament amb els GERAC, equip germà. Allà vam compartir la taula tot sopant i les il·lusións i inquietud de cara a l'endemà. Després de dormir en matalàs de viscolatex (loscojones) i compartir un esmorzar amb altres equips que també dormien a la casa, ens vam dirigir cap a Olot per començar l'aventura. Nervis, ganes de començar i una gentada a la sortida. A les 11 sona el tret de sortida i a caminar! Al principi el camí semblava una autèntica romeria i el primer avituallament semblaven les rebaixes amb gent per tot arreu intentant agafar xocolata, fruita o aigua. Poc a por el grup es va estirant i els quilòmetres van caient, més ràpid al principi que no pas al vespre per arribar a a Cassà de la Selva. En resum el camí el vam recórrer tots 4 sense gaires problemes, cames carregades, algunes ampolles i dolors de genolls, però res que no ens permetés arribar força sencers a la meta. Aquí podeu veure el camí i els ritmes que vam portar:
La meta és important, i el camí encarà ho és més, però el més important durant el camí son les persones que vas trobant i el que comparteixes amb elles, i per això vull donar gràcies...
Gràcies Raül, Paco, i Seva per caminar amb mi aquests 100 km. Per les estones que hem rigut (doggy, dameunpitigordo, koala,..), que hem intentat arreglar el món, o quan simplement hem caminant en silenci els uns al costat dels altres.
Gràcies Toni i Eric per cuidar-nos tant, pel vostre servei, per estar sempre atents al que necessitàvem i per les birres fredes ;-)
Gràcies GERAC: Pau, Marc, Reno, Toni, Miki, Edu, Galli, Lenka... per les estones compartides, riures, walkingdead i per ser una mica folls com nosaltres (o potser més) i apuntar-vos a aquesta aventura.
Gràcies Glòria, Isa, Maya per pujar diumenge al matí i caminar una estona amb nosaltres. Ens vau donar energies renovades. I gràcies Pili i Noe per animar-nos des de la distància també!
I un GRÀCIES molt especial al Valerià per venir a veure'ns a Girona i compartir l'estona del sopar amb nosaltres. Va ser un moment una mica màgic quan tot parlant de la cursa vas veure el nom de l'equip al dorsal i a les samarretes: Els nois de Can Pitiflú! i vas dir, el Maine deu estar rient ara mateix... I així el recordo sempre, rient, explicant un acudit, fent alguna broma, dient ei ei o fregant les mans. Perquè Can Pitiflú existeix! Jo l'he vist!
Gràcies a tots!
 |
| L'equip a l'arribada a Sant Feliu de Guíxols |
La meta és important, i el camí encarà ho és més, però el més important durant el camí son les persones que vas trobant i el que comparteixes amb elles, i per això vull donar gràcies...
Gràcies Raül, Paco, i Seva per caminar amb mi aquests 100 km. Per les estones que hem rigut (doggy, dameunpitigordo, koala,..), que hem intentat arreglar el món, o quan simplement hem caminant en silenci els uns al costat dels altres.
Gràcies Toni i Eric per cuidar-nos tant, pel vostre servei, per estar sempre atents al que necessitàvem i per les birres fredes ;-)
Gràcies GERAC: Pau, Marc, Reno, Toni, Miki, Edu, Galli, Lenka... per les estones compartides, riures, walkingdead i per ser una mica folls com nosaltres (o potser més) i apuntar-vos a aquesta aventura.
Gràcies Glòria, Isa, Maya per pujar diumenge al matí i caminar una estona amb nosaltres. Ens vau donar energies renovades. I gràcies Pili i Noe per animar-nos des de la distància també!
I un GRÀCIES molt especial al Valerià per venir a veure'ns a Girona i compartir l'estona del sopar amb nosaltres. Va ser un moment una mica màgic quan tot parlant de la cursa vas veure el nom de l'equip al dorsal i a les samarretes: Els nois de Can Pitiflú! i vas dir, el Maine deu estar rient ara mateix... I així el recordo sempre, rient, explicant un acudit, fent alguna broma, dient ei ei o fregant les mans. Perquè Can Pitiflú existeix! Jo l'he vist!
Gràcies a tots!
11 d’abril 2012
Música i sentiments
La música és un llenguatge que ens permet transmetre sentiments d'una manera especial. Hi ha cançons que ens recorden moments de la nostra vida, cançons que ens fan sentir alegres, tristos, emocionats, vius...
Aquests dies he estat a la Pasqua de les Avellanes on la música és un catalitzador de la vivència. Hi ha persones que transmeten molts sentiment al cantar una cançó. És com si s'establis una connexió. Crec que és perquè el llenguatge musical d'alguna manera està més connectat als nostres sentiments. Almenys amb el meu cas, crec que amb la musica no tinc totes les barreres que normalment fiquem quan parlem, o quan intentem expressar els nostres sentiment amb paraules. La música surt més de dins, sense filtres. I això ens fa més autèntics.
Aquests dies de Pasqua pensant en el ARA (Apassionar-se, Resistir, Actuar) veia que em costa veure les coses que m'apassionen. Em costa connectar amb els sentiments, sóc lent. Però ARA penso que la música és una d'elles. I durant uns quants anys he compartit aquesta passió amb moltes persones a Cançó Resposta, Pasqua, Cor Obert,...
Penso que potser hauria de trobar una manera de potenciar aquesta comunicació musical, ja que crec que em fa sentir mes viu... Serà qüestió de comprar un ukelele ;-)
Aquests dies he estat a la Pasqua de les Avellanes on la música és un catalitzador de la vivència. Hi ha persones que transmeten molts sentiment al cantar una cançó. És com si s'establis una connexió. Crec que és perquè el llenguatge musical d'alguna manera està més connectat als nostres sentiments. Almenys amb el meu cas, crec que amb la musica no tinc totes les barreres que normalment fiquem quan parlem, o quan intentem expressar els nostres sentiment amb paraules. La música surt més de dins, sense filtres. I això ens fa més autèntics.
Aquests dies de Pasqua pensant en el ARA (Apassionar-se, Resistir, Actuar) veia que em costa veure les coses que m'apassionen. Em costa connectar amb els sentiments, sóc lent. Però ARA penso que la música és una d'elles. I durant uns quants anys he compartit aquesta passió amb moltes persones a Cançó Resposta, Pasqua, Cor Obert,...
Penso que potser hauria de trobar una manera de potenciar aquesta comunicació musical, ja que crec que em fa sentir mes viu... Serà qüestió de comprar un ukelele ;-)
14 de març 2012
Encara viu aquest bloc...
Fa temps que aquest bloc està aturat... Em pregunto si val la pena continuar o tancar...
Mentre ho reflexiono us deixo un fragment de Walt Whitman:
No dejes que termine el día sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños. No te dejes vencer por el desaliento. No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte, que es casi un deber. No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario. No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo. Pase lo que pase nuestra esencia está intacta. Somos seres llenos de pasión. La vida es desierto y oasis. Nos derriba, nos lastima, nos enseña, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia. Aunque el viento sople en contra, la poderosa obra continúa: tú puedes aportar una estrofa. No dejes nunca de soñar, porque en sueños es libre el hombre...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)